Kolašin i Žabljak
Dia 2
El dilluns al matí vam agafar la carretera M2 en direcció a Kolašin des de Podgorica. La veritat és que pensàvem que tardaríem menys. De totes maneres, el trajecte pel Canyó del riu Morača deixa imatges espectaculars. I l’ortodox Monestir de Morača, fundat el 1252, és una molt bona parada en ruta.
Quan vam arribar a Kolašin les impressions tampoc van ser gaire bones. Teòricament el resort per excel·lència de Montenegro, el mal temps va fer que ens trobéssim amb un poble gris, vell, destrossat… i res més lluny de la realitat, com vam veure l’endemà. Vam dinar a una taverna típica, o konoba, a una plaça força cèntrica. Cal dir que els preus de restaurants d’aquí són molt barats, i les porcions gegantines. Amb un entrant i mig segon plat ja fas l’àpat.
A la tarda volíem anar al Parc Nacional de Biogradska Gora, un dels tres boscos primaris que queden a Europa amb un llac glacial digne de veure. El propietari de la casa on dormíem ens va dir que era tancat fins al maig. MAIG! La principal raó per venir a la zona, tancada. De totes maneres, com que per internet no vam trobar enlloc que fos tancat, vam decidir anar-hi, i quan hi vam trobar la barrera baixada vam haver de fer mitja volta força decebuts.
Llavors vam decidir provar d’agafar un tren i arribar fins a Sèrbia, ja que des de la carretera la via del tren es veia entrar i sortir de la muntanya i semblava que havia de tenir unes vistes impressionants. El problema és que només 2 trens al dia hi anaven! I cap ens anava bé. Vam tornar a l’hotel i, en vistes del clima, vam fer un descans hoteler fins que vam sopar, a una fleca, per menys de 2€ per cap!
Dia 3
Sol! I quin canvi. El poble que ens havia semblat lleig havia canviat de cara i ara brillava. Després de passejar-hi vam enfilar cap al nord i després cap a l’est, seguint el Canyó del riu Tara, encara més espectacular que el del dia anterior (de fet, el segon més llarg del món darrere del Grand Canyon). Una pausa es va merèixer el pont sobre aquest riu anomenat Pont de Đurđevića, del 1940 i amb vistes espectaculars.
En arribar a Žabljak, en ple Parc Nacional de Durmitor, vam buscar l’apartament, una casa apartada tota de fusta construïda per en Goran, en un llogaret anomenat Pitomine. La casa era espectacular i molt acollidora, i un gos de muntanya dels Pirineus, gegant i carinyós, hi feia guàrdia. Vam anar a dinar a Žabljak, no gaire maco aquest poble. I vam tornar per anar caminant fins al Llac Negre, teòricament a 15 minuts, però que les grans quantitats de neu i la falta de calçat adequat ens van impedir de trobar.
En tornar a la casa ja era força tard, i ens quedava sopar a la vora del foc, peli i descans. Un allotjament molt recomanable amb un propietari que et feia sentir com a casa: http://www.durmitormount.com/!
Viatgisme 