Stari Bar, Rijeka Crnojevića i tornada
Dia 7
La nit anterior havíem decidit que canviàvem de ruta ja que la que teníem preparada, fins gairebé a la frontera amb Albània, era massa llarga. Era un canvi menor, de fet: només “perdíem” Ulcinj i part de la riba sud del Llac Skadar, però estalviàvem 2 hores i carreteres temibles. Així doncs, de bon matí vam arribar-nos al poble de Stari Bar.
Stari Bar és un poble al costat de Bar, però el més interessant que té són les ruïnes d’una població fundada als voltants de l’any 800 a.C., i que va passar per mans bizantines, eslaves, venecianes i otomanes, fins que el 1878 va ser bombardejat pels montenegrins i abandonat. El que en queda són les restes del poble, menjar per la vegetació, al més pur estil d’El Senyor dels Anells! Un espectacle.
Vam tornar a Bar per dinar. Volíem dinar en un mercat, però després de veure penya xunga rondant entre els cotxes vam optar per anar a un lloc més segur. I que bé que vam fer! Perquè per casualitat vam trobar un restaurant molt bo i molt barat, estil menjar ràpid montenegrí: 1€ el burek, 1€ la crep. Excel·lent!
Havent dinat ens vam dirigir cap a Virpazar, poble d’entrada al Llac Skadar, travessant l’única carretera de peatge del país, un túnel molt llarg que comunica la costa amb l’interior. Virpazar segurament ha d’estar animat a l’estiu, però en aquesta època estava força mort, amb gent pintant barques i preparant-se per la temporada.
Vam seguir una mica cap al sud seguint una carretera tortuosa que vorejava el llac, fins a arribar al que, segons el mapa, era el trencant per arribar a un poble a la riba del llac. Després de molt buscar i no trobar res més que camins de terra que vam suposar que no eren els que indicava el mapa, vam girar cua i vam acostar-nos al llac a un poblet anterior, per un camí de mala mort que semblava que no havia de portar enlloc. El paisatge, això sí, valia la pena.
A partir d’aquí ja vam enfilar cap al poble on dormiríem, per una carretera bastant vertiginosa, sense guarda-rails i amb moltes dificultats quan ens creuàvem amb un cotxe. Rijeka Crnojevića era un poble petit i acollidor (la zona del riu, vella i rehabilitada, perquè la zona nova estava feta pols), famós pel seu petit pont i situat on el riu Crnojevića deixa la muntanya i entra al Llac Skadar amb uns quants meandres. Després d’una curta excursió pel riu, vam tornar a la guesthouse, molt tradicional i amb vistes al pont i regentada per una parella on hi destacava el sonat serbi d’en Konak, amb tendències a la beguda. La seva dona va cuinar-nos un sopar meravellós (i barat), i després d’unes cerveses cortesia de la casa, vam dir bona nit!
Dia 8
Ja havia arribat l’últim dia. En Konak ens va portar notícies que havia nevat a on volíem anar, però tot i això vam decidir acostar-nos-hi ja que teníem tot el matí. Cetinje havia estat molt de temps la capital de Montenegro, i teníem entès que era molt maco, però sorprenentment els accessos a la ciutat estaven TAN malament per culpa de la neu (en alguns punts semblava que fossin camins de terra i tot) que ni ens vam atrevir a provar-ho.
Així doncs, vam fer marxa enrere i, abans d’anar a l’aeroport i tornar el cotxe, ens vam dirigir a la capital, Podgorica, per a fer-hi una volta i comprar alguna cosa de menjar pel viatge que ens esperava de tornada!
Viatgisme 