São Luís és l’Havana brasilera. La teòricament perillosa capital del Maranhão, el segon estat més pobre del país, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1997, i és un dels centres de cultura afroamericana de Brasil. Tot i això, tot el que havíem llegit d’aquesta ciutat era negatiu: que la corrupció campava per lliure, que era molt perillosa sobretot de nit, que el centre històric estava podrit, que era molt difícil pel turista… De totes maneres vam decidir no perdre’ns-la, i bé que vam fer. Sí que era en certa manera cert, tot el que sabíem. Al arribar, a la matinada, ens vam equivocar d’hotel, i el recepcionista no ens va deixar marxar a peu i va trucar un taxi “per seguretat”, deia. Molts dels edificis queien a trossos. Però darrere aquesta faceta se n’hi amagava una de més amable, més tranquil·la: una ciutat compacta, amb un casc antic colonial fàcil de fer a peu, i amb el que semblaven esforços per a fer-la més amable als visitants. Però, realment, la ciutat val molt la pena. São Luís és el Brasil autèntic.
São Luís, que es troba en una illa, és l’única capital estatal brasilera fundada per francesos l’any 1612, però va ser envaïda de seguida pels portuguesos al 1615. La ciutat va començar exportant canya de sucre, tabac i cacau, però no va ser després d’unes quantes revoltes contra els portuguesos que va començar a guanyar importància amb l’exportació de cotó. Aquest anava a la Gran Bretanya durant la Guerra Civil Americana. Aquesta riquesa servia per a modernitzar la ciutat, que va arribar a ser la 3a del país en població. Quan aquesta guerra va acabar, la ciutat va començar a entrar en declivi.
Fa poc que São Luís, i el Govern de l’Estat del Maranhão, es van desempallegar (de moment) dels tentacles de la família Sarney, una de les dinasties polítiques més influents del país (INFO i INFO). La situació comportava, entre altres coses, la deixadesa del centre històric de São Luís, la falta de comunicació entre les agències de turisme estatal i locals, la falta d’agents de seguretat… Ara sembla, però, que amb els canvis de govern que hi està havent a l’estat la cosa està agafant un rumb millor. De fet, nosaltres ja vam començar a notar el canvi, basant-nos amb el que havíem llegit i en el que vam veure!
Com arribar-hi
La posició de São Luís, al nord del país, fa que segurament si hi anem hàgim de fer-ho amb avió, a no ser que seguim una ruta per la costa:
- Amb avió: l’aeroport de São Luís (SLZ) té vols directes a algunes ciutats veïnes, a les grans del sud i a la capital.
- Amb autobús: enllaçada amb les grans ciutats costaneres (bàsicament Belém i Fortaleza, i els pobles d’entremig), i òbviament amb Brasília, però a una immensa distància. Hem sentit que a la ruta nocturna São Luís – Belém s’hi poden produir atracaments. Com sempre, els bitllets es poden comprar molt fàcilment a BusBud.
- A i des dels Lençóis Maranhenses: la gran raó per la qual molta gent visita São Luís és l’espectacular Parc Nacional dels Lençóis Maranhenses, un mar de dunes amb llacunes que s’omplen d’aigua de pluja. La ciutat d’entrada del parc és Bareirinhas, amb 2 o 3 minibusos diaris (70 R$, 4h) que es poden contractar als hotels o pel centre de la ciutat.
QUÈ VEURE-HI
Centre històric
El centre històric de São Luís és molt petit i fàcil de recórrer a peu. Consta de bàsicament dues zones: l’alta, amb edificis governamentals i algun museu, i la baixa, on hi ha la major part de la vida d’aquesta ciutat. Els edificis de la part alta estan remodelats i arreglats mentre que, a la part baixa, els carrers empedrats i els edificis en mal estat doten d’un encant especial a la ciutat. D’aquí són molt tradicionals els azulejos (endevineu què són), que decoren moltes parets d’edificis. Declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, ha preservat totalment el seu traçat rectangular original, i el període d’estancament econòmic del s. XX va evitar la destrucció de molts dels seus edificis.
Bumba-meu-boi
El Bumba-meu-boi és espectacle de dansa, música i teatre tradicional de São Luís, la figura central de la qual és un bou (dementida) carregat per una persona. N’hi ha de diferents estils, anomenats sotaques, tenen lloc pels carrers de la ciutat i són gratuïts. Es balla del 23 al 30 de juny durant les anomenades Festas Juninas, similars al nostre Sant Joan. La dansa té arrels indígenes, africanes i europees. Més info a http://blog.deviajeabrasil.com/2007/05/15/bumba-meu-boi/.
Al Maranhao menjar-hi és una delícia. El menjar típic prové sobretot del mar, i són devorats en altes quantitats principalment els camarão (gambes petites), a part de molts altres peixos. A les zones interiors és típic assecar la carn amb espècies, amb el ben pensat nom de carne de sol. Un altre plat típic de l’estat es el beijú: una espècie de crep de farina de mandioca (o tapioca, que és el mateix) farcida amb tot tipus d’ingredients. Al centre de São Luís, la Casa das Tulhas és un mercat cobert on comprar-hi menjar i altres records. Al davant, a la plaça Nauro Machado,hi ha una paradeta de beijús on, per una raó molt simple, sempre hi ha molta cua: els beijús són increíbles i espectacularment barats (1 – 1.5 €). A destacar el de camarão, carne de sol, llet de coco i formatge catupiry (formatge cremós brasiler). Una delícia!
Museus i compres
Aquí hi trobarem uns quants museus interessants. El Museu do Negro tracta l’esclavatge, en una casa on s’hi van vendre esclaus. La Casa do Maranhão és un bon museu del bumba-meu-boi. I el Museu Histórico e Artístico do Estado de Maranhão, més que pel que exhibeix, val la pena per la seva ubicació, en una mansió del 1836 restaurada. Aquesta ciutat també és un molt bon lloc on comprar artesania. A part de les típiques botigues i paradetes per guiris, hi ha l’interes-sant Ceprama (Av. Sen. Vitórino Freire): una cooperativa d’artesans locals que venen els seus productes a molt bon preu i amb certificat! I ja sortint del casc antic, la Rua Grande és ideal per comprar coses autèntiques i no tan autèntiques.
Alcântara i platges
El petit poble d’Alcântara es troba a l’altre costat de la Baía de São Marcos, comunicada amb uns 2 o 3 vaixells al dia amb São Luís (1h). Durante l’època colonial va ser un important centre de comerç, del que en queden restes que configuren un ric patrimoni històric que val la pena conèixer. Al costat d’Alcântara s’hi troba base de llançaments de coets espacials de Brasil. La ciutat de São Luís no destaca per les platges, però en té algunes a la zona nord: lluny del centre (i no gaire ben comunicades), una mica insegures segons vam sentir, i amb l’aigua poc transparent degut als sediments aportats pels rius veïns!
Precaucions
Certament, São Luís té molta mala fama. No només per les dificultats que té (o tenia) el turista a la població (INFO), i per l’aparent abandó de les autoritats al patrimoni històric (INFO). Sinó principalment per la seguretat. Com hem dit, l’hotel on vam anar a parar la 1a nit no ens va deixar anar a l’hotel que ens tocava a peu, per seguretat. I això que els carrers semblaven sense ni una ànima. Però sí que, fins i tot de dia, a la que et posaves una mica en carrers secundaris s’hi respirava una mica de tensió. Però podia ben bé ser imaginació nostra, degut a tot el que ens havien advertit. El que és cert és que no ens va passar res dolent, però mai sobra prendre les precaucions típiques: pocs diners (i unes miques per donar en cas d’atracament), no mostrar objectes de valor, deixar la documentació a l’hotel… tota precaució és poca, però no cal que anem amb por pel carrer!
Viatgisme 