Así es Cuba: impressions

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Santiago de Cuba

“Así es Cuba”, repeteixen els cubans constantment quan els preguntes coses sobre el país. Sense cap mena de dubte, Cuba és un país diferent a tota la resta. Segurament sigui perquè, des de l’any 1959, quan va triomfar la famosa revolución cubana, governa al país amb mà de ferro (i butxaques d’or, diuen alguns) la família Castro, ara amb Raúl i abans amb Fidel. Govern / règim / dictadura comunista, com se li vulgui anomenar, permet treballar per compta pròpia des del 2010. Així doncs, abans d’aquesta data, legalment, tothom treballava pel govern.

Des de fora pot semblar que pinten aires de canvi pel país. Amb el reinici de contactes amb el Govern Americà sobretot, i amb el que semblen mesures aperturistes (com la dels treballadors) i el cada cop més vell clan Castro, fa l’efecte que arriben aires de canvi al país. A més, està ple, ple de turistes. Però els cubans han vist masses cops aquests aires de canvi, i han vist que tot seguia igual. L’opinió de la majoria de gent amb la que van parlar és que tot, tot, seguiria igual.

Dóna la sensació que el país s’aguanta una mica amb pinces. Però porta anys així. I és bàsicament amb l’esforç diari de la gent corrent, que tiren endavant. Però la vida pot arribar a ser molt dura, en aquest país…

Els cubans

Generalitzant molt, els cubans són gent feliç. I molt del Barça perquè, diuen, fa poc que s’ha popularitzat el futbol, i el Barça ha estat el millor des d’aleshores. I molt tranquil·la, sense presses. A pesar de les misèries que poden arribar a viure, sempre tenen un somriure a la boca i sempre estan disposats a ajudar. Ara bé: també gairebé sempre demanen compensació econòmica per qualsevol cosa. Fet comprensible d’altra banda, quan un treballador del govern cobra 14€ mensuals, de mitjana, i tu te’n gastes 15 en un àpat.

Podràs parlar amb qualsevol persona que vulguis, i de seguida t’anomenaran amic. Tothom es guanya la vida com pot, i busquen el wifi públic amb ànsia. Hi ha música a tot arreu, i un ambientàs a les places principals, de nit, espectacular. Els nens s’ho passen bé amb qualsevol cosa, fins i tot amb coses que un nen europeu et tiraria a la cara dient “què és aquesta merda”. Segurament això sigui un factor compartit amb les societats de països menys desenvolupats que el nostre. Però viatjant per aquí t’adones de les poques coses que es necessiten per ser feliç, i de com de materialista és la nostra societat.

La revolución

La revolución i el partido ho són tot a Cuba. O així ho pinta el mateix partit. Propaganda a tort i a dret crea la sensació que hi ha un enemic constant, potser Estats Units, amb missatges recurrents com “Venceremos!” o “Patria o muerte”. També dóna la sensació que ellos se lo guisan, ellos se lo comen. Qualsevol cosa que surt de la boca dels Castro és digna de pintar-se en un mural. Perles com “Hay que mejorar en lo que hay que mejorar – Raúl”, “Los cienfuegueros son duros, sin duda – Fidel” inunden els carrers. Altres revolucionaris també s’hi van lluir, en especial Camilo Cienfuegos, que sempre se’l recordarà amb l’intens “Vas bien Fidel”, al qual Fidel va respondre-li amb un apassionant llibre titulat “Voy bien, Camilo?”.

Però la població està sota pressió. Els Comités de Defensa de la Revolución, o CDR, són organitzacions de barri que es xiven al partit si la lies massa. El racionamiento, el menjar concedit mensualment pel govern als ciutadans, no els dóna ni per començar. Els sous són misèria. L’internet només es troba a les places públiques, per wifi, a 1 CUC (= 1€!!) l’hora. Els mitjans de comunicació celebren els 90 anys d’en Fidel com si fos déu, i les notícies exteriors arriben en comptagotes.

No hi ha dubte que la revolució es va fer amb un bon propòsit. Però un règim així costa d’aguantar durant tants anys, i més havent-hi la sensació que els de dalt s’enriqueixen la hòstia gràcies als resorts de Varadero o al lloguer de Guantánamo. Què hi farem.

Pesos cubans, monedes i cucs

Les dues monedes que circulen a Cuba només fan que confondre al guiri i ajudar al nacional a enganyar-lo una mica més. El peso cubano, la moneda nacional, el CUP, és la moneda del carrer, dels cubans. També se l’anomena, simplement, peso. El dólar, la divisa, el CUC, és la moneda bàsicament d’establiments turístics, i equival a 1 dòlar americà. També se l’anomena, simplement, peso. Imagineu-vos la confusió.

Per acabar-ho d’adobar, 25 CUPs equivalen a 1 CUC. Això a les casas de cambio, o cadecas. Al carrer, 1 CUC són 24 CUPs i, a l’Havana, 23. A sobre, quan pagues amb menudeo, o monedes de menys d’1 CUC, el canvi és a 1 CUP per 5 cèntims de CUC, pel que llavors 20 CUPs equivalen a 1 CUC. La quantitat d’enganys que es fan gràcies a això és incomptable.

Preu cubà i preu estranger

A la majoria de parcs nacionals on s’ha de pagar entrada, els estrangers paguen 25 vegades més que els cubans. Això es deixa ben clar en els cartells, i no tens la sensació que t’enganyin. On sí que la tens, tornant a generalitzar, és sobretot als restaurants estatals. Tenen dues cartes amb diferents preus, una per cubans i una altra per turistes, i la de cubans et negaran sempre que la tenen. De la mateixa manera que veuràs com als cubans els cobraran una cosa a un preu, a tu te’n demanaran el doble i, quan els ho diguis, t’ho negaran 20 vegades. Aquí ja entrem en les consideracions típiques de “si clar, però tu t’ho pots permetre”. I sí, clar que pots. Però t’enganyen a la cara, i això no mola.

Un 2n período especial 

Amb la caiguda de la URSS l’any 1991, principal suport econòmic de Cuba aleshores, l’economia del país es va enfonsar. Literalment. Els supermercats estaven buits. Hi havia talls d’electricitat constants. El racionamiento durava molt menys d’un mes, i la gent fregia peles de fruites o treia sal de fulles de palmeta per sobreviure. La part més dura va durar ben bé fins a 1993, i el PIB va arribar a caure més del 30%.

Actualment, Veneçuela dóna suport petrolífer a Cuba, juntament a altres nacions caribenyes, a través de petrocaribe. Els ven petroli a preu barat i de manera preferencial, a més de finançar construccions de refineries i altres instal·lacions energètiques. Es calcula que les relacions suposen un 21% del PIB cubà, per això, amb el cada cop més dèbil govern de Maduro a Veneçuela, es tem que es perdi el subministrament de petroli veneçolà i, amb això, arribi un nou período especial. Cal dir, però, que el comerç amb la URSS era el 72% del total cubà, mentre que ara amb Veneçuela és del 42%.

La falsa competència

De fa ben poc que els cubans poden obrir negocis, pel que la majoria d’establiments són del govern. Hi ha diferents companyies estatals: Habaguanex, Panamericana o TRD Caribe per botigues i supermercats; Palmares o Habaguanex, un altre cop, per bars i restaurants… però, sobretot pel que fa a botigues, els preus són a tot arreu els mateixos. Fins i tot a les botigues de l’aeroport. Llavors, per què tant de paperot?

Contaminació

La contaminació, sobretot dels cotxes, és espectacular a Cuba. Potser és típic de països subdesenvolupats, si, però aquestes boniques tartanes dels anys 50 i 60, tot i que fotogèniques, escupen més fum que una xemeneia. Caminant pels carrers a vegades costa respirar, i la pell queda negra del sutge fet que, sumant-hi que sues com un porc, fa que t’hagis de dutxar amb una freqüència elevada.

Tampoc s’estan de construir una central tèrmica al costat de la capital o vessar merdes a la badia que divideix també la capital. No problem.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tèrmica cremant a l’Havana

Loneliers Planeters10309-cuba_travel_guide_-_8th_edition

Uhhh. La guia més alternativa entre els alternatius, la Lonely Planet, deixa de ser alternativa a Cuba, on no hi ha turista que no la tingui. Òbviament és una gran guia, amb una cobertura molt àmplia i que parla de tot. Però el fet que tot déu la tingui fa que tot déu visiti els mateixos llocs, s’allotgi als mateixos establiments i mengi als mateixos restaurants. El negoci que sap que surt a la guia es posa el cartellet a fora, i s’assegura tenir ple de turistes constant. I deixa anar algunes informacions que nosaltres vam considerar errònies, que ja tractarem en un proper article.

A més, la guia estandarditza preus. És a dir: si la guia diu que un taxi de l’Havana a l’aeroport val 25 CUCs, ho saben també els taxistes. Ells et demanaran 25 CUCs i tu, que ho hauràs llegit, pensaràs que és un bon preu, quan nosaltres ho vam treure per 15 CUCs, segurament ho haguéssim pogut treure encara més barat i, als cubans, els deu costar una desena part. I de la mateixa manera en cases particulars, restaurants i qualsevol altre cosa!


Bé, això són una mica unes consideracions ràpides resultants d’un viatge de 23 dies pel país. Aviat penjarem una sèrie de consells per a no sortir-ne escaldat!

Respon

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s